"Delinqueixes? Fins a on pots arribar?"

L'entrada que faré avui del blog tracta sobre un petit documental que es va fer a TV3 fa un temps, sobre el Centre de justícia juvenil de Can Llupià.

Aquest documental s'ha inclòs a un treball que s'ha realitzat, un Aprenentatge Basat en Problemes (ABP), i, em va semblar tant interessant que vull compartir-lo amb tots vosaltres.

Crec que tothom té una part de delinqüent en ell/a, però, hi ha molts que se li desenvolupa i a altres que no, per això, depenent de quina educació hem rebut per part de l'escola i per part dels nostres pares, serem o no delinqüents.

El que es parla en aquest documental són diversos fets que a aquests menors els ha portat fins a aquest punts, i, que és el que exactament fan allà i quines avantatges o inconvenients hi tenen.
El fet d'estar a un centre de justícia juvenil de règim tancat, és que no pots sortir mai d'ell, i és un fet que em va xocar molt perquè molts dels menors que estan allà tancats és el que necessiten per poder ser lliures, però, és una mesura de seguretat que s'ha de tenir, ja que com ens va dir la coordinadora del centre "No oblideu mai que són delinqüents, per molt bons i macos que puguin arribar a ser"

Vídeo de TV3 A LA CARTA sobre la reinserció juvenil, del centre de justícia juvenil de "Can Llupià":
Reinserció juvenil - Televisió de Catalunya

TV3; Entre línies. Reinserció juvenil. Data de consulta: 26 de Desembre de 2013. Recuperat de http://www.tv3.cat/videos/2582259/Reinsercio-juvenil

Com et sents de "GUAPA"?

El tema d'avui serà un anunci que va fer DOVE a principis del 2013 on es veu un home, Gil Zamora, que, amb una taula de dibuix està a una sala, i, arriba una dona que es posa darrera d'una cortina, i llavors és descriu a ella mateixa. És a partir d'aquí que ell comença a dibuixar-les, segons com es descriguin personalment.
Una vegada té el dibuix de la dona fet, diu que es retirin i li dóna les gràcies per haver vingut.

Més tard, entra la següent persona, i el primer que ell li pregunta és com eren els aspectes generals de la dona que acabava de veure i creuar dues paraules amb ella.
Per últim, el que ell diu és "Estos son los bocetos que me ayudaron a crear. Y este otro es el boceto hecho a partir de la descripción que alguien hizo sobre ustedes."

Personalment, crec que ningú ens adonem de com sóm, i realment sóm més boniques del que ens imaginem. No ens hem de sentir ni inferiors ni lletges, perquè cadascuna té una cosa diferent a mostrar.

Coneixes "Prometteo"?

Bé, l'entrada d'avui tractarà sobre una nova tecnologia que parla sobre la primera xarxa social de turisme per a persones que pateixen sordera.

Aquesta xarxa va ser creada per una estudianta catalana, Sara Giménez Bolillo, que, amb 22 anys ha sigut capaç de crear aquesta aplicació amb molta il·lusió, tal i com diu ella "ya era un servicio que podía mejorar la calidad de vida de millones de personas".

Gràcies a ella i al seu servei, aquelles persones que tenen una discapacitat auditiva, podran viatjar a partir de 2014 amb moltíssima més independència i sense trobar-se amb cap barrera, ja que actualment hi ha aproximadames 360 milions de persones sordes al món, és a dir, un 5% de la població total.

"Prometteo" ofereix diversa informació de la ciutat, que primerament i de moment serà aplicat a Barcelona, i es convertirà en un referent de turisme adaptat. El servei ofereix atraccions turístiques de la ciutat, ofertes d'oci, hotels i restaurants que s'adapten a les necessitats d'aquestes persones, etc.

El Periódico; Tecnología. Una estudiante catalana crea Prometteo, primera red social de turismo para personas sordas. Data de consulta: 13 de Desembre de 2013. Recuperat de http://www.elperiodico.com/es/noticias/tecnologia/prometteo-red-social-turismo-personas-sordas-2905330

Mapping de barreres arquitectòniques.

Avui explicaré sobre un tema molt interessant representat a la clase de usos TIC de la universitat de Barcelona de Mundet, format per Anna Artès, María Gómez i Andrea Martínez, que som el grup de "Las tres mosqueteras".

S'ha realitzat un mapa compartit a partir de Google Maps, i s'ha realitzat el mapping, que es basa en fer fotografíes pel carrer de qualsevol tema (en el nostre cas, de les barreres arquitectòniques), i, després pujar les fotos al mapa amb una breu descripció del que hi ha i on està ubicat. Per poder realitzar aquest mapa hem creat dues capes pel fet de diferenciar les zones, ja que erem dues universitats, la de Barcelona i la de Múrcia.

Vam escollir el tema de les barreres arquitectòniques pel fet que ens va semblar molt interessant, i, que avui en dia ningú es dóna compta si la seva pròpia ciutat està o no habilitada tant per a persones minusvàlides, cegues o sordes, o amb qualsevol tipus de discapacitat. Ningú és conscient que el fet que una ciutat o barri que no està habilitat, és molt complicat per a aquestes persones.

Com es pot veure a continuació, són visibles les dues ciutats (Barcelona i Múrcia), cadascuna amb les seves barreres trobades a la ciutat o rodalies d'elles. Els símbols que hem utilitzat pel nostre tema han sigut el de cadira de rodes pel fet que estem parlant de persones minusvàlides, cegues o sordes que no tenen la ciutat suficientment adaptada. Però, particularment, en el meu cas, he canviat els símbols perquè es vegi quines barreres són les que jo he trobat al meu barri amb estrelles de color verd fosc.

Aquest mapa s'anirà ampliant durant el que queda de curs i d'assignatura per poder facilitar la informació a persones sobre les zones que no estan adaptades d'aquestes ciutats.

“El difícil camí de la reinserció juvenil”.

Aquest article parla sobre un cas d’un adolescent que va ingressar al “Centro Cerrado de San Bernardo, Sename”, per robatori amb violència. Quan va cometre aquest robatori, tenia 17 anys i ja l’havien detingut 10 vegades. 

El psicòleg, Rafael Rodriguez, deia que la majoria dels adolescents que estaven ingressats al centre (80%) seguia robant, ja que no milloraven la seva conducta. Però, en canvi, Alejandra Michelsen va realitzar tallers de teràpia narrativa, com llegir, amb els adolescents del centre, ja que creia que serviria d’eines per a la rehabilitació dels adolescents. 

Penso que el que més preocupa a moltes persones és el que passaria amb els menors una vegada surten fora del centre, ja que molts d’ells no tenen família amb qui anar, ni diners per viure. A més a més, si tornen amb les seves antigues amistats o famílies, el més probable es que tornin a delinquir. 

Finalment, cal dir es va fer un projecte (Proyecto B) que avui en dia compta amb una xarxa de setze empreses que contracten joves que van ser delinqüents. Penso que és una molt bona idea el fet de fer aquest projecte per a aquells menors que van ser delinqüents, ja que d’aquesta manera poden obtenir un treball adaptat a les seves condicions i no són tant exclosos de la societat.

Marcelo Simonetti. (Martes 3 de Julio de 2012). El difícil camino de la reinserción juvenil. La Tercera. Recuperado de: http://papeldigital.info/lt/2012/07/03/01/paginas/008.pdf

Va de punks de l'Havanna.

Pel que fa a l’article a tractar, és sobre un petit treball que s'ha fet a una assignatura de l'universitat de Barcelona de Mundet, on també s'han fet grups. Per això, a continuació, el nostre petit grup ha fet aquest petit article sobre els punks que hi ha a l'Havanna. A més a més, seria una facilitat si es contestés el següent formulari per poder seguir endavant amb aquesta assignatura: 
https://docs.google.com/forms/d/19xHgRR9Ai1mkN3jYEcItLF2uDjsnf84L-q064kWZ3Qw/viewform

Hem escollit aquesta temàtica ja que, és un tema que a les tres ens interessa molt i a més a més perquè ens va agradar molt la conferència del passat divendres dia vuit de Novembre de 2013, sobre els projectes de fotografia d’en Pau Coll, ja que pensem que ens pot treure molt profit pel que fa a l’àmbit de la nostra carrera.
Tenen una pàgina web " http://www.ruidophoto.com/photo/ ", on es destaquen tots els projectes realitzats fins ara. Aquesta pàgina s’anomena “RUIDO Photo”, que és una organització integrada per fotògrafs, periodistes i dissenyadors, que entenen el documentalisme com una eina de reflexió i transformació social. És una plataforma des d’on es pot exercir un documentalisme independent amb fort contingut social i compromís social. ‘’RUIDO Photo’’ es centra sobre tot en tres temàtiques en les seves fotografies: migració, conflictes i violència.

Article anterior publicat amb llicència de "Creative Commons" a: 

http://es.scribd.com/doc/183585662/ARTICLE-SOBRE-LA-INTEGRACIO-SOCIAL-DELS-PUNKS

A més, durant tot el que portem de curs, amb aquesta assignatura de la universitat anomenada Usos TIC, s'han fet diversos temes, ja fossin pàgines web, programes, etc. A continuació és veurà una presentació de Power Point realitzada a partir de l'article que s'ha realitzat. S'ha fet a partir de Google Drive, amb dos companyes de classe, fet a distància, cadascuna des d'un lloc diferent. Gràcies a aquest programa es poden realitzar tant presentacions, documents, excels, etc., des de qualsevol lloc i amb les persones que formen el grup.

"Dimarts amb Morrie" - un vell, un jove, i una gran lliçó de la vida.

Mai he pensat que un llibre m'agradés tant, ja que normalment no sóc molt de lectures, però bé, avui parlarem sobre un llibre, una vivència, una emoció.

M'he adonat que llegint, a més de gaudir, també aprenc i craeixo com a persona.

Els dimarts amb Morrie és una història real que explica les visites que Mitch Albom va fer a un seu antic professor de la universitat (Morrie). Les visites les feia cada dimarts i van durar uns mesos, fins que el seu professor va morir d'ELA (esclerosi lateral amiotròfica), que és una malaltia del sistema neurològic. 

Es defineix tal com diu Morrie al llibre:

“És com una espelma encesa: et consumeix els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera”. 

Morrie ja és conscient que acabarà morint degut a aquesta malaltia

“M’ofegaré. Sí. Els meus pulmons, degut a l’asma, no podran suportar la malaltia. Va cos amunt, l’ELA. Ja té les meves cames. Ben aviat s’apoderarà dels braços. I quan colpegi els pulmons m’ofegaré”.

I tots dos, tots els dimarts parlen de diversos temes, ja siguin la mort, família, emocions, diners, funcionament de l'amor, etc.

És un llibre on parla de la realitat, de les coses que no ens parem mai a pensar. penso que d’aquest llibre he pogut extreure moltes coses importants que m’han fet reflexionar tant en problemes amb mi mateixa, com problemes familiars o socials, o ja amb qualsevol tema relacionat amb el que parla en qualsevol capítol.

Realment aquest llibre et fa veure com pot arribar a viure una persona que s’està marxant d’aquest món i s’està morint, i tot i així, és feliç, és un més, és potser més viu que una persona que està totalment sana. Viu el dia a dia al màxim explicant tota la seva vida i totes les seves reflexions. 

Crec que, tant Morrie Schwartz com Mitch Albom, van ser realment uns grans alumne – professor, però també una gran família. L’acompanyament de Mitch a Morrie va ser molt important per tots dos, ja que tant un com l’altre s’estimaven i tenies records de la seva família que va morir. I, parlaven del que fos, i s’ajudaven l’un a l’altre amb els seus problemes, sempre i quan fossin positius i bons per a un mateix. 

Per finalitzar, de tot cor, aquest llibre ens pot fer créixer com a persones i canviar la mentalitat que tenim. Realment hem de viure la vida perquè són dos dies, i no hem de desaprofitar cap segon, perquè no ens adonem de que el temps passa volant.

I tú, excloeixes o integres a la societat? Pensa-ho.

Alguna vegada us heu parat a pensar perquè hi ha moltes persones vivint al carrer, en condicions pèssimes? I el per què demanen? Per què prefereixen viure al carrer que a un alberg?

Hi ha moltíssimes situacions de captaires que viuen al carrer per diverses situacions, i unes de més lleus i altres de més greus. Però, la gent tendeix a excluir-los de la societat. Per què? No poden criticar o excluir a una persona que viu al carrer, perquè no coneixen la seva vida ni el motiu. Pot haver sigut perquè hagin perdut tot el que tenien, o perquè a partir de la mort d'una persona molt important no hagin pogut sortir endavant, o pel motiu de les drogues han preferit quedar-se al carrer que a una vivent calorosa, i per molts motius que mai sabem fins que no treballem amb aquella persona o fins que no sabem la història del perquè està allà.

Molts d'ells es deixen ajudar per poder sortir d'on estan i poder viure en millors condicions, ja que tenen l'ajuda necessària per sortir endavant, però d'altres no volen cap tipus d'ajuda, ja sigui un menjador, un alberg, roba de segona mà, sanitat, etc. 

El que més impotència em dóna, és que les persones els critiques i els excloeixen, però mai saps el futur que t'espera, i mai sabras si en algun moment de la teva vida podràs acabar al carrer, i si voldras o no ajuda. Però sobretot, la gent t'excloirà? O t'agradaria que t'integressin a la societat? hi ha molts dubtes en aquest camí que mai són del tot cert i coherents..

I tú, saps dir "Hello"?

El següent curtmetratge va ser dirigit per Sergi González i protagonitzat per Juan Miguel Meseguer. Amb la producció executiva de Xavi Manzanet i amb la col·laboració de la UJI.

Aquest curtmetratge reflexa una conversa entre el protagonista i Juan Miguel, un noi amb discapacitat.

Cal dir, que en la nostra societat, la població sense donar-se compte excloeix a les persones amb aquest tipus de discapacitat, ja sigui retard mental, autisme, etc. o també pot no acceptar-les.

El que es reflexa en aquest petit vídeo, és una petita conversa entre el protagonista i Juan Miguel, el noi amb discapacitat. És el món que l'envolta a ell, el que li fa feliç o el que li dóna por, allò que una persona de 18 anys prefereix parlar, i viure la vida que l'envolta tal i com és. Es veu la felicitat del noi, i de la gent del seu costat que el fa feliç. Cal destacar que el protagonista es veu al natural i hi ha moment que s'emociona i fa que els que veuen el curtmetratge s'emocionin i comparteixin amb ell aquell moment de felicitat.

Ser diferent és algo que tots tenim, però que en realitat tots patim. Aquells que tenen diferents síndromes i deficiències no poden ocultar-lo i són més reals que nosaltres ela anomenats "normals".

Creiem que aquestes persones no poden ser felices, i en realitat, potser poden arribar a ser més felices que nosaltres mateixos. Moltes persones pensen que no són capaços de tenir estudis, però poden tenir molta més intel·ligència que molts de la població. I a més, hi ha molta més població que pensa que tampoc són capaços de treballar al món laboral quan en veritat poden realitzar feines adaptades a ells/es i que es sentin autorealitzats amb el seu treball. Per això, cal que no hi hagi exlusió social, i que hi hagi inclusió social, perquè algun dia, potser algú proper a la teva família pugui tenir una discapacitat i l'hagis d'entendre i cuidar.

Influència dels nostres referents.

Fa un temps, cursant el Grau Superior vaig veure aquest vídeo a Youtube que hem va semblar molt fort. Es veu com els nens copien la manera de ser dels seus pares, és a dir, que els nens no fan els que se'ls hi diu, sinó dels seus referents, els seus pares.

Hem de vigilar el que fem perquè sense donar-nos compte estem fent que els nostres fills o familiars, tinguin una educació que no sigui la correcta.

Tal com diu el mateix anunci, "Children see. Children do.", els nens veuen, els nens fan. La influència dels pares als nens ha de ser positiva.

La meva opinió és aquesta, la que hem d'educar als nostres fills o familiars, perquè ells són els que seran com siguin de grans, per influència dels seus pares. Una pàgina web on també diu el mateic que jo és aquesta, però per opinions, hi ha milions. "http://www.pequesymas.com/desarrollo-social/campana-los-ninos-ven-los-ninos-hacen"

Benvinguts!

Hola a tots! Em dic Andrea Martínez i sóc una estudianta d'educació social de l'universitat de Barcelona. Aquest serà el meu blog on publicaré videos, pel·lícules, documentals, opinions, que em semblin interessants que es penjaran aproximadament cada setmana o quinze dies. Espero que podeu gaudir i disfrutar del que hi hagi i treure un bon profit d'aprendre coses noves!

El motiu del títol del meu blog "AMA, VIVE, RÍE" ha sigut de collita pròpia. Penso que en la nostra vida hem de ser el màxim feliços possibles, i fer que els del nostre entorn també ho puguin ser.

Hem d'estimar a aquelles persones que ens fan feliç i que fan que passem bons moments. Hem de viure, perquè de vida només hi ha una. I hem de riure, perquè el somriure és essencial per poder viure la vida i tenir la màxima felicitat en un mateix.

Aquest blog tractarà sobre diversos temes de l'educació social, dels diversos àmbits d'aquest mateix, de notícies interessants, vídeos relacionats amb el tema de l'educació, etc.