“El difícil camí de la reinserció juvenil”.

Aquest article parla sobre un cas d’un adolescent que va ingressar al “Centro Cerrado de San Bernardo, Sename”, per robatori amb violència. Quan va cometre aquest robatori, tenia 17 anys i ja l’havien detingut 10 vegades. 

El psicòleg, Rafael Rodriguez, deia que la majoria dels adolescents que estaven ingressats al centre (80%) seguia robant, ja que no milloraven la seva conducta. Però, en canvi, Alejandra Michelsen va realitzar tallers de teràpia narrativa, com llegir, amb els adolescents del centre, ja que creia que serviria d’eines per a la rehabilitació dels adolescents. 

Penso que el que més preocupa a moltes persones és el que passaria amb els menors una vegada surten fora del centre, ja que molts d’ells no tenen família amb qui anar, ni diners per viure. A més a més, si tornen amb les seves antigues amistats o famílies, el més probable es que tornin a delinquir. 

Finalment, cal dir es va fer un projecte (Proyecto B) que avui en dia compta amb una xarxa de setze empreses que contracten joves que van ser delinqüents. Penso que és una molt bona idea el fet de fer aquest projecte per a aquells menors que van ser delinqüents, ja que d’aquesta manera poden obtenir un treball adaptat a les seves condicions i no són tant exclosos de la societat.

Marcelo Simonetti. (Martes 3 de Julio de 2012). El difícil camino de la reinserción juvenil. La Tercera. Recuperado de: http://papeldigital.info/lt/2012/07/03/01/paginas/008.pdf

Va de punks de l'Havanna.

Pel que fa a l’article a tractar, és sobre un petit treball que s'ha fet a una assignatura de l'universitat de Barcelona de Mundet, on també s'han fet grups. Per això, a continuació, el nostre petit grup ha fet aquest petit article sobre els punks que hi ha a l'Havanna. A més a més, seria una facilitat si es contestés el següent formulari per poder seguir endavant amb aquesta assignatura: 
https://docs.google.com/forms/d/19xHgRR9Ai1mkN3jYEcItLF2uDjsnf84L-q064kWZ3Qw/viewform

Hem escollit aquesta temàtica ja que, és un tema que a les tres ens interessa molt i a més a més perquè ens va agradar molt la conferència del passat divendres dia vuit de Novembre de 2013, sobre els projectes de fotografia d’en Pau Coll, ja que pensem que ens pot treure molt profit pel que fa a l’àmbit de la nostra carrera.
Tenen una pàgina web " http://www.ruidophoto.com/photo/ ", on es destaquen tots els projectes realitzats fins ara. Aquesta pàgina s’anomena “RUIDO Photo”, que és una organització integrada per fotògrafs, periodistes i dissenyadors, que entenen el documentalisme com una eina de reflexió i transformació social. És una plataforma des d’on es pot exercir un documentalisme independent amb fort contingut social i compromís social. ‘’RUIDO Photo’’ es centra sobre tot en tres temàtiques en les seves fotografies: migració, conflictes i violència.

Article anterior publicat amb llicència de "Creative Commons" a: 

http://es.scribd.com/doc/183585662/ARTICLE-SOBRE-LA-INTEGRACIO-SOCIAL-DELS-PUNKS

A més, durant tot el que portem de curs, amb aquesta assignatura de la universitat anomenada Usos TIC, s'han fet diversos temes, ja fossin pàgines web, programes, etc. A continuació és veurà una presentació de Power Point realitzada a partir de l'article que s'ha realitzat. S'ha fet a partir de Google Drive, amb dos companyes de classe, fet a distància, cadascuna des d'un lloc diferent. Gràcies a aquest programa es poden realitzar tant presentacions, documents, excels, etc., des de qualsevol lloc i amb les persones que formen el grup.

"Dimarts amb Morrie" - un vell, un jove, i una gran lliçó de la vida.

Mai he pensat que un llibre m'agradés tant, ja que normalment no sóc molt de lectures, però bé, avui parlarem sobre un llibre, una vivència, una emoció.

M'he adonat que llegint, a més de gaudir, també aprenc i craeixo com a persona.

Els dimarts amb Morrie és una història real que explica les visites que Mitch Albom va fer a un seu antic professor de la universitat (Morrie). Les visites les feia cada dimarts i van durar uns mesos, fins que el seu professor va morir d'ELA (esclerosi lateral amiotròfica), que és una malaltia del sistema neurològic. 

Es defineix tal com diu Morrie al llibre:

“És com una espelma encesa: et consumeix els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera”. 

Morrie ja és conscient que acabarà morint degut a aquesta malaltia

“M’ofegaré. Sí. Els meus pulmons, degut a l’asma, no podran suportar la malaltia. Va cos amunt, l’ELA. Ja té les meves cames. Ben aviat s’apoderarà dels braços. I quan colpegi els pulmons m’ofegaré”.

I tots dos, tots els dimarts parlen de diversos temes, ja siguin la mort, família, emocions, diners, funcionament de l'amor, etc.

És un llibre on parla de la realitat, de les coses que no ens parem mai a pensar. penso que d’aquest llibre he pogut extreure moltes coses importants que m’han fet reflexionar tant en problemes amb mi mateixa, com problemes familiars o socials, o ja amb qualsevol tema relacionat amb el que parla en qualsevol capítol.

Realment aquest llibre et fa veure com pot arribar a viure una persona que s’està marxant d’aquest món i s’està morint, i tot i així, és feliç, és un més, és potser més viu que una persona que està totalment sana. Viu el dia a dia al màxim explicant tota la seva vida i totes les seves reflexions. 

Crec que, tant Morrie Schwartz com Mitch Albom, van ser realment uns grans alumne – professor, però també una gran família. L’acompanyament de Mitch a Morrie va ser molt important per tots dos, ja que tant un com l’altre s’estimaven i tenies records de la seva família que va morir. I, parlaven del que fos, i s’ajudaven l’un a l’altre amb els seus problemes, sempre i quan fossin positius i bons per a un mateix. 

Per finalitzar, de tot cor, aquest llibre ens pot fer créixer com a persones i canviar la mentalitat que tenim. Realment hem de viure la vida perquè són dos dies, i no hem de desaprofitar cap segon, perquè no ens adonem de que el temps passa volant.